I quan hem donat quantitats a compte de vivenda…Què ocòrre amb els diners donats si la vivenda no s’ha construït?

La venda de les vivendes als anys de la prosperitat económica donà lloc a la proliferació del model de venda sobre plànol, implicant una sèrie de pagaments per part dels adquirents de vivenda, principalment consumidors a les constructores que, amb l’esclafit econòmic, ni tingueren vivenda ni se’ls ha tornat els diners pagats per aquest concepte.

El Tribunal Suprem va dictar una sentència (la STSde data 21 de desembre de 2015 (sentencia número 733/2015, ponente señor Marín Castán) que va vindre a avalar la tesi que el nostre  despatx mantenía al respecte. Aquesta sentència definitivament va fixar la següent doctrina:

“En las compraventas de viviendas regidas por la Ley 57/1968 las entidades de crédito que admitan ingresos de los compradores en una cuenta del promotor sin exigir la apertura de una cuenta especial y la correspondiente garantía responderán frente a los compradores por el total de las cantidades anticipadas por los compradores e ingresadas en la cuenta o cuentas que el promotor tenga abiertas en dicha entidad.”

La Llei 57/1968 tenia com objecte la protecció d’aquelles persones que adquirien vivenda sobre plànol i anaven entregant diners a conter de la construcció. Es constituïa un sistema a través del qual les quantitats donades a conter pels adquirents de vivenda quedaven consignades en un conter de l’entitat financiera. D’aquesta forma, tal i com estaba previst legalment, les entitats bancàries asumien una obligació de control sobre aquestes quantitats que també actuaven de garantia.

L’entitats de crèdit no poden eludir la seua responsabilitat afirmant que es tracta d’una relació contractual entre el comprador de la vivenda i la mercantil. La sentència del Tribunal Suprem ficà l’accent per fer recaure la responsabilitat a les entitats de crèdit d’acord amb la seua especial obligació de vigilar i controlar sobre el promotor al qual concedeixen un prèstec en el conter de l’entitat per a la construcció de vivenda.  L’entitat ha d’exigir la constitució de la garantía.

Que ens aporta la sentencia del Suprem? Senzillament aquesta sentencia fixa una doctrina que fins eixe moment era contradictòria entre les diferents Audiències Provincials de tot arreu l’Estat, donat i les diferents solucions donades a les seues resolucions. L’estiró d’orelles del Suprem per a les entitats de crèdit està sòlidament fonamentat per diverses raons:

1. Es tracta d’una mala praxis bancària no requerir a la mercantil promotora de les vivendes per tal d’assegurar la devolució total de les quantitats pagagues a conter i consignades en conter especial.
2. Es una obligació contractual. La venedora ha de tenir un conter per a consignar el lliurament dels diners a conter de la vivenda venuda però no construïda.
3.  Es una obligació legal que venia imposada per la Llei 57/21968 y la Llei d’Ordenació de l’Edificiació.

La recopilació de documentació per poder impulsar una acció d’aquest tipùs es fonamental. Lògicament es necessàri: el contrat de compravenda, els plànols, memòria de qualitats, justificants de transferències i qualsevol altre que acredite les relacions jurídiques (p.e. certificacions realitzades pel mateix ajuntament).

Aquesta doctrina del Suprem, obri les portes perquè moltíssimes persones puguen recuperar els diners pagats per una vivenda que mai es va construir.

Aquest article va ser redactat pel nostre soci D. Francisco Javier GARCÍA BARBA a l’any 2017 al diari Ciutat de Carlet i l’Alcúdia (publiacions locals), permetent aplicar aquesta doctrina els nostres clients, qui pogueren recuperar la seua inversió.

El passat divendres i dissabte (dies 17 i 18 de gener de 2020) es va publicar a la premsa dos articles que, el nostre company, ja havia tingut oportunitat de combatir amb els serveis jurídics de diverses entitats de crèdit. No li falta raó a la premsa quan fa l’advertència que en escasos 10 mesos, definitivament es tindran per perdudes les possibilitats de recuperació d’aquestes quantitats.